Traça una línia invisible entre la poesia visual i la projecció conceptual, proposant a l’espectador una relació inèdita, sorprenent i metafòrica amb el món. Hibridesa disciplinària, on el discurs d’Alcaraz sorgit de la tradició clàssica plàstica medita sobre el volum, el llenguatge i el temps a través de l’ús de certs materials com ara l’aigua, el vidre, el mirall, el pigment, el llibre o la pedra. Artista transgressor on el joc de mirades confrontades, les tensions matèriques i les perforacions ens permeten entreveure espais ocults i màgics que transcendeixen l’exclusivitat òptica.
Amb una obra figurativa de caire expressionista als inicis, a mitjan anys cinquanta va ser membre fundador del Grup Sílex i va emprendre un gir vers l’abstracció geomètrica i l’informalisme. El 1963 va tancar l’etapa informalista i va retornar a la figuració amb una obra marcada per un caràcter oníric. Poc després, a la dècada dels setanta, va abandonar les feines publicitàries i de disseny gràfic per dedicar-se exclusivament a la pintura, alhora que obria el seu camp artístic a altres llenguatges com l’escultura o la joieria. Fins la seva prematura mort, les seves obres mostren des d’una figuració màgica temes recurrents com el paisatge, la bogeria, l’apocalipsi o el caos.
Tot i haver-se iniciat dins la disciplina pictòrica, expressa els seus sentiments i emocions a través de la tridimensionalitat. Obres que parteixen de l’abstracció i que es transformen en volums contundents de ritmes pausats des d’on germinen formes femenines. Fent ús dels materials que ens proporciona la terra: terracota, fusta o el bronze fusiona art i natura.
Pintora de natures mortes, d’elements menuts embolcallats per un exhaustiu estudi de la llum i de les ombres. La tria d’un tipus de temàtica i la seva mirada tridimensional són el resultat d’una investigació i experimentació constants del volum i de les textures que conviuen dins la disciplina escultòrica.
Llicenciat en Geologia i fotògraf. En acabar els estudis a GrisArt es dedica a la fotografia de moda i publicitat. El 2015 va presentar un projecte personal –Ornitografies– que ha esdevingut la seva ocupació principal, la fotografia ornitològica. Ha publicat diversos articles i són nombroses les seves exposicions arreu del món, la més recent a La Destil·leria Art Gallery, a Mataró (2020).
Amb ressonàncies de l’expressionisme abstracte nord-americà, els immensos llenços de Manu Algueró proposen un joc amb la matèria, el color i el gest de l’artista en la recerca de l’impacte visual. La gran quantitat de pintura que crea múltiples textures, ombres i relleus és conduïda per una espontaneïtat que sovint és controlada i modificada posteriorment. Més enllà de la voluntat tècnica, les seves obres mostren també l’interès de l’artista per l’estudi del rostre humà, que és suggerit amb inacabades figures d’un fort dramatisme.
Les seves creacions són fruit de la reflexió sobre la transitorietat de la memòria, estímuls dels records. Pintures sensibles que elaborades per mitjà de la superposició-extirpació dels colors ocres, blaus, blancs i vermells ens evoquen les pintures murals pompeianes. Dibuixos de ceràmiques gregues, flors de lliri, peixos, sanefes, lletres gregues, estrelles, cargols i mapes, símbols que connecten amb l’antiguitat, allà on comença el món, la vida. Iconografia recuperada del passat, fragments d’espai, temps i realitat que emmarca dins d’un context contemporani; imatges cargolades que evidencien l’evolució cíclica de la història on es reprèn el misteri de la creació.
Se’l considera el creador amb paper més important i original del nostre país. A partir de l’experimentació amb la fibra de cel·lulosa i el paper, Alibau va crear la seva pròpia tècnica de creació: aplicava capes de cel·lulosa dins l’aigua de manera que, tot i que amb un procés controlat, comptava amb la complicitat dels capricis del balanceig de l’aigua. Aquesta exploració dels mitjans i materials no responia estrictament a una inquietud estètica o formal sinó a una poètica de la matèria i les seves pròpies dinàmiques. Les dues temàtiques que interessaven Alibau eren la natura i les matemàtiques, fins al punt que va arribar a crear el concepte de matemàrtica, que uneix la ciència i la intuïció. Cal destacar també les seves escultures per a l’espai públic, a les quals va dedicar els darrers anys de la seva vida.
Bàrbara Allende Gil de Biedma és Ouka Leele a partir de la dècada dels 80. D’origen autodidacta, és una distingida fotògrafa de reconegut prestigi pel seu protagonisme en la Movida Madrileña d’aquells anys. Per alguns representa un estendard de la postmodernitat. El seu estil pop i la il·luminació de les fotografies en blanc i negre amb aquarel·les d’intens cromatisme, són els trets més característics de la seva obra. Representa el que viu i coneix, les experiències, les investigacions, aprenentatge i comprensió de l’art com una absoluta consagració. L’any 2003 fou guardonada amb el Premi de Cultura de la Comunitat de Madrid, i l’any 2005 rebé el Premi Nacional de Fotografia, entre d’altres.
